Puix m’heu lliurat, senyora, per amistat fidel,
un llibre de poemes del vell país del Cel,

me n’aniré, tot fent-ne girar les fulles grogues,
vora un estany, bessó del cel, cenyit de bogues:

allà seran els versos, al caire d’un safir,
fulloles i brotons moguts per un sospir.

Ara que ja mon cap és esquitxat de cendra,
encara vull saber i encara desaprendre.

Dir molt en un mig dir, seria mon afany.
I perquè passi un signe de mi damunt l’estany,

em bastarà un palet molt lleu, color de rosa
(on, tota amagadissa, l’eternitat es posa),

perquè em dibuixi un ròdol —a penes nat, perdut—
en l’aigua del silenci i de la solitud.

Josep Carner, «El noble do», dins Poesia (1957)

I si fama hem de tenir,
que ens la gruï el veïnatge:
sempre fou, en alt afany,
lloc difícil una pàtria.
I si tara hem de sofrir,
Déu nos do la nostra tara,
que, si ve de tan endins,
farà goig un dia o altre.

Josep Carner, «Cançoneta del ‘Déu-nos-do’», dins Bella terra, bella gent (1918)