La via més popular de la ciutat feia por i goig de veure. Anava curulla de gom a gom, entre dues fileres de tramvies parats, que arribaven des de la Porta de la Pau fins a la plaça de Catalunya. Tots els fanals duien un penjoll de gasa negra. La majoria dels balcons i finestres també estaven endolats. Les botigues eren tancades, amb els botiguers i dependents a les portes, o anaven tancant a mesura que l’hora avançava i la comitiva llunyana s’anava apropant. No es podia fer un pas, ni amunt ni avall. Allò no era Corpus, ni una manifestació política, ni un aplec de festa, ni s’assemblava a res conegut. Era una manifestació estranya i nova, que Catalunya potser no havia donat encara mai per ningú. Era la capital de tot un poble, que expressava el seu dolor per la mort d’un poeta.

«L’enterrament de mossèn Cinto (13 de juny de 1902)», Tots els camins duen a Roma. Memòries (1893-1914), vol. I (Barcelona: Edicions 62, 1981), pàg. 181