I això és el que jo tinc per explicar;
del meu viure no en queda punt ni basta:
són coses del pobret Sebastià,
que gastava molts fums i ja no en gasta.
I adéu, amic, que el vespre ve corrents,
i a tu ja et pesa el fil de la paraula,
i han de dir-me qui sap els penjaments
si jo no hi sóc i si ja són a taula.

Josep M. de Sagarra, «El retorn» (Cançons de totes les hores, 1925)

Quan el cinema era pres com a plat de segona taula, no valia la pena d’encaparrar-s’hi massa. Avui dia, encara que algun incomprensiu, amb cartell de moralista a l’esquena, i algun sorrut que viu fora de temps diguin penjaments del cinema, aquest art extraordinari s’ha imposat a tot arreu i té, potser, i sense potser, més importància que el teatre.

Josep M. de Sagarra, «Optimisme i cinema» (La Publicitat, 17 de febrer del 1924), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001), pàg. 239