Tortosa, matí de sol i vent. Un noi sense cadira de rodes se subjecta dempeus en una de les lletres O del nom de la ciutat, mentre sons pares li fan fotos amb el pont i el riu de fons. Potser la poesia és això: lletres que ajuden les persones a mantenir-se dretes, o persones que donen sentit a les lletres.

Jesús M. Tibau, L’espectacle de la vida (Tarragona: Ganzell, 2021)

Donà una llambregada als presos i remarcà llur magror extremada. «Si mengessin més», pensà, «treballarien millor». Arribà a l’Oficina del camp.
   —Achtung! —cridà una veu, i tothom es posà dempeus.
   Gupper recollí amb un cop d’ull l’ambient de l’estatge, i no hagué tan solament de moure el cap per a saber que, uns segons abans, ningú no treballava, que a l’estufa s’havia cuit menjar, que algú estava fumant i que el panxut Lagerältester (pres responsable del camp) hi estava fent tertúlia. Els enxufats en aquella oficina, presos alemanys per delictes comuns, eren, en aquest aspecte, buròcrates perfectes.
   —Seguiu treballant —es limità a dir Gupper amb una certa reticència.

Joaquim Amat-Piniella, K.L. Reich (1963)