Els menjacapellans ja poden dir missa, però per més que sostinguin que l’església catòlica està desfasada, el cert és que no sembla tenir cap problema d’adaptació als nous temps, almenys en els aspectes formals. L’últim exemple és l’anunci que la cúria espanyola ha penjat a Youtube promocionant la feina de capellà. S’hi veuen uns mossens encantats de la vida de dedicar-se a aquest ofici, mentre una veu superposada i unes insercions de text destaquen les excel·lències de fer-se capellà i les concreten en qüestions absolutament prosaiques, especialment fent esment que es tracta d’una feina per a tota la vida.

Carles Ribera, «Feina per a tota la vida» (Presència, 23 de març del 2012)

   —Per mi, podem anar-hi ara mateix!
   —Què cony, som-hi! —va esquelletjar el Blanc.
   —I tu, Remigi?
   —Home, ja m’agradaria… Però, què hi diran els fills, les nores i els gendres?
   —Que diguin missa! —es va emprenyar lbars—. Que no fan el que volen? Van al cinema, al ball, pertot arreu! I nosaltres a podrir-nos! Sempre que dic que m’agradaria anar al cinema, que no hi he estat des d’abans de la guerra, la nora em solta: «Au, pare, on ha d’anar, vostè! Aquestes coses són per als joves!». Doncs, ja s’ha acabat aquesta cançó!
   —Tens tota la raó —va dir Sagarra.

Jesús Moncada, «Strip-tease», dins Històries de la mà esquerra (1981)