Els dos exèrcits, ben separats per la línia de defensa francesa, donaven fe de vida: com dos mastins encarats que grunyen i s’ensenyen les dents. Però era fàcil de preveure que allò no es podia allargar gaire; els bàrbars del nord estaven impacients. París, per a Hitler, valia molt més que una missa dita: valia una inacabable missa negra, un sàbat de folls furiosos, una orgia de sang i extermini.

Joan Oliver, «Nadal de 1939», dins El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili (Barcelona: Acontravent, 2009), pàg. 141

Quan proposen a Lluís XVIII de fer-se obrir les portes de París per Fouché a canvi de la propina d’un ministeri, el Borbó, normalment flegmàtic, treu foc pels queixals. «Mai!», crida als primers que volen posar aquest nom odiat a la llista. I, de veritat, quina absurda pretensió voler admetre a casa un regicida, un dels qui havia signat la sentència de mort del seu germà, un capellà renegat, ateu furibund i servent de Napoleó! «Mai!», crida indignat. Però ja coneixem per la història aquests «mais» dels reis, dels polítics i dels generals: gairebé sempre són el preludi d’una capitulació. ¿Per ventura París no val una missa?

Stefan Zweig, Fouché: retrat d’un home polític (Barcelona: Quaderns Crema, 2011), traducció de Joan Fontcuberta