La darrera nit del viatge amb prou feines vaig dormir: em desvetllava la claror del far; brillava damunt de l’aigua ja tenyida pel Nil de set goles. Sabia que feia tot just quatre anys que s’havia construït i dedicat, perquè a Quios se’n parlà vetllades senceres i encara eren molts els grecs que mai no havien pogut veure el Far de Sostrates; em considerava feliç de poder viure aquella nit, que tantes vegades havia somiat d’ençà que el vell Filetas m’havia parlat d’Alexandria, tot i que ell no havia viscut a la ciutat fins a l’acabament de les obres. Gairebé em va saber greu que la primera claror natural de l’alba vingués a substituir l’estrella construïda pels grecs a la riba del nostre mar; el temps, però, no atura mai la seva cursa seguint el desig dels mortals, i les hores florides duien ja l’aurora davant dels meus ulls desvetllats.

Maria Àngels Anglada, Sandàlies d’escuma (Barcelona: Destino, 1995)

Llarg passeig solitari, a la matinada, pels carrers deserts de la vila. Des de diferents llocs veig cremar el far de Sant Sebastià. L’esclat es produeix indefectiblement, amb una precisió perfecta. A les quatre de la matinada, va cremant sempre… Davant de la tenacitat infatigable de les màquines, és impossible de no fer-se càrrec de fins a quin punt l’home ha vingut a menys. De vegades us vénen ganes d’anar-lo a apagar amb una galleda.

Josep Pla, 6 de novembre de 1918, El quadern gris (1966)