En el nostre calendari infantil, els dies s’encongien o s’estireganyaven com un jersei de llana rentat massa vegades. Hi havia hagut dissabtes de genolls pelats, fang a les sabates i suor seca a les temples que donaven per fer una expedició a les selves de Borneo (o al torrent de la Coromina), matar una anaconda (o una rata) i ser novament a casa abans de sopar. Però també hi havia tardes de dilluns, o de dijous, és igual, en què les hores a classe s’eternitzaven.

Jordi Puntí, Els castellans (Barcelona: L’Avenç, 2011), pàg. 53

Segurament era una tarda freda de març i jo devia tenir onze o dotze anys. En aquella edat, després de dinar, els diumenges se’ns eixamplaven prodigiosament, com un jersei estireganyat, i amb els amics del barri jugàvem al carrer, o al parc, fins que es feia fosc i el primer pare preocupat ens venia a dir que era hora de tornar a casa.

Jordi Puntí, «Gos que es llepa les ferides», dins Animals tristos (Barcelona: Empúries, 2005)