Vivia com un sant, i si de vegades allargava més el peu que la sabata era perquè fer massa bondat m’espantava, car m’agradava massa. Arribar a casa aclaparat, indignat, avergonyit, després d’una nit de disbauxa, era per al meu esperit un exercici absolutament necessari. Sense això m’hauria semblat que vivia fora del món i que les coses dels homes no m’interessaven.

Josep Pla, La vida amarga (Barcelona: Destino, 1966)

Així, tornat a Catalunya i refet de la convalescència federal de la primera República, [Valentí] Almirall es tornà a posar a actuar. Valent-se del Diari Català, que havia fundat en un pis del carrer de Ferran, reuní, el 1880, el primer Congrés catalanista al Saló dels Cent de la casa de la Ciutat. En aquesta reunió, topà de seguida amb els homes de La Renaixensa, cosa inevitable perquè entre ells i Almirall hi havia, almenys, un abisme. Almirall, sota una aparença d’home corrent i enraonat, per tant extravagant, amagava una sòlida cultura. Els de La Renaixensa havien esmerçat moltes hores parlant de poesia i d’art, de folklore i d’historiografia romàntica, d’una absoluta falsedat, però no passaven d’ésser uns intuïtius d’una ignorància assegurada i vastíssima. Almirall era un polític ambiciós i, per tant, caut, interessat a no allargar més el peu que la sabata. Els de La Renaixensa, per contra, eren aproximadament uns aficionats a la política que usaven, com és natural, un lèxic sorollós, detonant i irresponsable.

Josep Pla, Francesc Cambó. Materials per a una història (Barcelona: Destino, 1973), pàg. 23