Brinden per diferents persones que van conèixer al camp de treballs forçats. De sobte, s’obliden del meu pare. Recorden el ranxo, quan un crostó de pa més gros del normal els resultava tot un tiberi. Recorden els arbres que havien d’arrossegar per la neu, enfonsades fins a la cintura. I els carros plens de pedres que pesaven com una mala cosa i que els guardians les pegaven amb la culata del fusell quan no els podien moure.

Monika Zgustova, La nit de Vàlia (Barcelona: Proa, 2013)

—Me’n vaig a la ciutat, perquè la mare em vegi, que no deixarà de plorar fins que m’haurà abraçat amb els seus braços amorosos. Però t’encomano una cosa: després acompanya el foraster a la ciutat, perquè pugui captar pels carrers, a veure qui li dóna un crostó de pa o un got de vi. Jo, amb tots els tràngols per què passo, no l’he pas de mantenir tota la vida. I m’és igual que les meves paraules li desplaguin, que a mi m’agrada de dir la veritat.

Homer, L’Odissea, versió d’Albert Jané (Barcelona: Combel, 2008)