Hi ha moltes coses de les falles que sorprenen, així d’entrada, qualsevol persona que cregui que això només va de cremar amb periodicitat regular una espècie de monuments xarons i para de comptar. Que durant tot el sant any la gent s’estigui vinga el soparet i la recol·lecta, en uns locals —normalment plantes baixes— habilitats a tal fi pot ser un fet que passi més o menys desapercebut, si és que no camines la ciutat amb ulls escrutadors. Però ara que comença el xou, que València enceta el seu primer dia de descontrol total, que fins i tot les oficines bancàries escurcen l’horari («horari de falles», en diuen), que els bars augmenten el preu del menú («menú de falles», és clar) i que circular esdevé un exercici només apte per a nervis de gebre («trànsit de falles», una cosa difícil de descriure), fins i tot el menys perspicaç dels observadors capirà que tot plegat supera amb escreix els límits d’una simple crema de ninots.

Núria Cadenes, Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Barcelona: Columna, 2008)

Si es passeja per València, ja sabrà des del primer dia que és en una ciutat confortable, i que la fama que té aquella de les falles i de cremar l’esforç és falsa del tot: són endimoniadament treballadors. Tot i que estan afeixugats per uns complexos que m’ha costat molt desentranyar. A mi em semblen similars als anglesos, en el sentit que tenen tendència a burlar-se d’ells mateixos i perquè no els fa por el grotesc…

Isabel-Clara Simó, Amor meva (Barcelona: Edicions 62, 2010)