Temps abans de l’esclat de la guerra, Maties Sorell havia demanat de festejar a Angelina Soler. Començaren a veure’ls passejant per la carretera, a l’ombra de les moreres; fins i tot s’atreviren a ballar junts durant la revetla de Sant Joan. Però, tan bon punt aquesta relació va arribar a orelles de la mare de Maties Sorell, donya Teresa Sempere, va cridar a l’ordre el fill. «Angelina Soler no és del nostre braç, Maties. Déu sap els sacrificis que hem hagut de fer per a pagar-te la carrera de metge, i ara que hages d’anar a fer-li l’aleta a una filla de jornalers de la terra, de mans gens fines, fetes malbé per durícies i quebrasses…».

Toni Cucarella, L’última paraula (Barcelona: Columna, 1998)

Havien passat els dies. A l’Elvira no li feien goig els xicots que li havien fet l’aleta. Al poble havia costat de trencar-se el gel, però a pleret i, de vegades d’amagatotis, havien començat d’arribar les proposicions de casori. I és que l’havien vista treballar. Ho feia com un home: tant si calia segar com si calia recollir l’herba i si feia falta, també plantava cara.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)