És cap al segle XII, en efecte, que apunta una possibilitat inèdita per a la dona. Fóra molt llarg d’exposar, amb detall, les causes profundes de la nova situació. El fet és que es produeix, i que té la seva versió literària en la poesia trobadoresca. L’«amor cortès» es perfila amb unes notes distintives, sense precedents en la història de les relacions entre home i dona. D’un cantó, és un amor recíproc, i això vol dir que l’home necessita la correspondència de la dona, la qual, per consegüent, entrarà en el terreny eròtic en un pla gairebé d’igualtat amb l’home; de més a més, aquest sentiment aspira a ser tan intens i tan durador, que fa que els dos amants —la dona també, per tant— considerin la separació o la no possessió com una gran desgràcia o potser com la més gran de les desgràcies.

Joan Fuster, «Amor», dins Diccionari per a ociosos (Barcelona: Edicions 62, 1964)

Els trobadors són una manifestació original i única d’aquesta societat occitana que, a més a més, amb la seva aportació donà lloc a quelcom molt especial, viu i també original: l’amor cortès. El cavaller cortès i la dama cortesa són exemples de persones que reuneixen un seguit de qualitats que la societat occitana medieval considera indispensables i dignes d’imitar: noblesa, gallardia, generositat, lleialtat, elegància. Tots aquests atributs es concentren en un mot: la cortesia. I quan la cortesia s’identifica amb l’amor neix la fin d’amor, o sigui, l’amor lleial.

Jesús Mestre i Godes, Els càtars: problema religiós, pretext polític (Barcelona: Edicions 62, 1994)