Quan ella li escrivia aquestes coses les sentia de veritat. Sempre havia estat enamoradissa, però mai havia dit res semblant a ningú. El per què ho feia ara ja és una altra història. Segurament perquè ell se li resistia. Aquesta és la història eterna dels enamorats. Sempre va igual: un estira i arronsa constant.

Iolanda Batallé, «El que diuen les plantes després de regar-les», dins El límit exacte dels nostres cossos (Badalona: Ara Llibres, 2011), pàg. 32

Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.
Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.
El fullam tremola,
la vella s’acosta
al foc de la llar.
La vida s’escola,
el sol va a la posta
i el torrent al mar.

Joan Alcover, «Notes de Deià» II, dins Cap al tard (Palma: Moll, 1997 [1909])