Veia avançar, com si mirés d’un terrat estant, un paraigua. A cada punta de barnilla una gota d’aigua i al voltant del paraigua minúscul, París: les teulades, les xemeneies, les filagarses de boira, els carrers profunds, els ponts sobre l’aigua llisa. El mal temps havia desat dintre les cases totes les senyores que fan mitja pels parcs al costat dels infants més rossos i havia deixat al carrer els que s’estimen i les roses i les tulipes dels jardins. Els havia deixats a ells dos sota del paraigua, amb els seus «t’estimo», ja recíprocs, i una gran nostàlgia d’amor.

Mercè Rodoreda, «Felicitat», dins Vint-i-dos contes (1958)

Un vespre, quan el noi se n’anava cap al seu dormitori, l’Antoni li va dir que no se n’anés, que segués una estona amb nosaltres, que li agradaria parlar amb ell. Jo ja havia desparat la taula i ja tenia el cobretaula posat i al mig el gerro de les senyores amb els vels i les cabelleres, amb les flors que ja feia temps que havia canviat perquè les roses i les margarides s’havien descolorit i empastifat i en comptes d’aquelles flors hi tenia tulipes i branques d’ametller.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant (1962)