A dos quarts de nou, en Manelitus, la Tecla i dos nois més de la comissió de caceres, es presentaren a en Tanet.
  —Tanet —digué en Manelitus—. Anem a cercar en Peret. Arriba a les nou…
  —Vols dir que no fareu salat? —preguntà en Tanet.
  —Oh, no! —intervingué la Tecla—, el senyor Cisquet, del bar, ens porta en el seu cotxe…
  —Doncs, vinga, afanyeu-vos! Ah! I abans de les deu tots aquí, eh?
  —Sí, sí, Tanet —respongueren tots.
  I se n’anaren corrents.

Sebastià Sorribas, El zoo d’en Pitus (Barcelona: La Galera, 1966)

La conversa em tenia captivat només de pensar quantes coses devien haver compartit aquells dos veterans. Què no devien haver vist. La meva imaginació volava com una gavina quan la veu de Beaumarchais em va deixondir:
  —Au, Guillot, tragueu aquesta cara de babau i feu el favor de pujar al tílburi. Tenim una cita amb uns xocolaters i no vull fer salat.

Care Santos, Desig de xocolata (Barcelona: Planeta, 2014)