Quan calles t’acompanyo en el silenci perquè, com deia la teva mestra, en el silenci s’escolten els cors. A l’altra vida de vegades et queixaves que no t’explicava les meves coses. «Les coses que una filla li ha d’explicar a la seua mare perquè una mare ho entén tot». Enmig del silenci batega tot el que no et vaig dir quan hi eres i el que ja no et vaig poder dir quan començares a desaparèixer de tu. Bateguen les paraules enormes i les petites, les que et vaig llançar punyents i les que et vaig oferir fent-te rebentar de goig. I bateguen totes les que vaig guardar per dir-te en una altra ocasió perquè vivim en la inconsciència de pensar que ens queda temps. Temps per continuar fent promeses, per esmenar errors, per demanar perdó, per trobar el moment oportú, per recollir els fruits del que vam conrear, per prendre decisions i per canviar-les. Volem pensar que no és l’última vegada de res. Encara no.

Pepa Aguar, El que em queda de tu (Barcelona: Edicions 62, 2021), pàg. 203

   —Els teus carrers eren silenciosos. Ara em perdo en el teu silenci i en el desig que em consumeix de les teves mans… He de tenir-te, encara.
   —Perquè això fos, hauries de despullar-me dels meus somnis —respongué ella amb el cor absent.
   —Besaré les teves espatlles nues i faré callar el meu cor que batega fortament per tu.
   Ella somrigué tristament i les seves dents atragueren els llamps.
   —Atura el teu cor, si el teu cor vol amor, i aparta’l de mi…

Mercè Rodoreda, «Ada Liz», dins Semblava de seda i altres contes (1978)