Per damunt de tot, ell frueix del viatge, de cara als seus ideals bíblics. El dia 5 d’agost [de 1906], al mar Jònic, llegeix els capítols darrers dels Actes dels Apòstols, els de la travessia marítima de sant Pau. Mai no els havia entesos tan bé. L’endemà sent un baticor: es troba davant les costes de Grècia, terra gràvida d’història. Al final d’aquest dia, posa els peus a Atenes, on veu sant Pau. La impressió de la visita als monuments de l’Acròpolis, del temple de Teseu, de l’estadi, diu que li produeix llàgrimes.

Romuald M. Díaz i Carbonell, Dom Bonaventura Ubach. L’home, el monjo, el biblista (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012), pàg. 40

Ell continua embalat pel meu silenci: que no vulgui omplir amb un fill el buit que m’ha deixat la feina. Que no m’equivoqui, diu: que no m’equivoqui! Però la veu m’arriba esmorteïda, com si jo fos dins l’aigua aguantant la respiració, i ell m’escridassés des de la riba. És el baticor de la ràbia que no em deixa sentir res. La pulsió violenta eixorda.
   —Fot el camp i deixa’m tranquil·la.

Carlota Gurt, Sola (Barcelona: Proa, 2021)