Manuel Boix és el darrer de quatre germans. La casa on vivien, al carrer General Albert, número 25, tenia a la planta baixa la fusteria. Al bon temps, les dones eixien al terrat a brodar, prenent l’aire. Per damunt la barana, abocant-se al pati interior, es veia com, a sota, els fusters feinejaven. Quan feien l’aiguacuit —la cola de fuster—, bullint les pells d’animal fins a fer-ne una gelatina, la sentor pujava fins al terrat. Aquest és l’ambient en què Manuel Boix passa la infantesa: un món artesanal. «L’artesà —ha dit Boix— no té pretensió artística. L’artesà té la pretensió de la qualitat, la intenció de proporcionar una qualitat a la clientela. La qualitat del producte que fa és el que li assegura que tindrà comandes».

Xavier Serra, «Manuel Boix, pintor», dins Biografies parcials (1). Els 70 al País Valencià (Catarroja: Afers, 2011), pàg. 198

Abans fabricaven els paraigües al taller de la rebotiga i de forma completament artesana; feien des de paraigües de combregar fins a ombrel·les plenes de randes. Ho vaig viure ben de prop, perquè mon pare hi va fer feina tota la vida. Jo no feia l’alçada d’un ca assegut i ja hi ajudava a despatxar. Encara em pareix sentir l’olor de l’aiguacuita amb la qual aferraven els mànecs.

Conxa Forteza, «La magraneta, sia servit!» (Diari de Balears, 9 de juliol del 2006)