Quan va aconseguir entrar al diari, amb catorze pagues i despatx propi, ja va deixar de pensar a canviar de carrera. Només era a la secció comercial, d’acord, però ja era a dins, i potser amb el temps… Un dia, fins i tot li van encarregar un articlet sobre una fira típica de la comarca, i al poble va ser molt celebrat: Això ens cal, periodistes d’aquí, que ensenyin que el món no s’acaba a Can Fanga. Els seus pares mai no van trobar l’ocasió de desfer el malentès.

Marta Rojals, L’altra (Barcelona: RBA La Magrana, 2014)

El nouvingut va deixar el duro damunt del taulell i mentre burxava al rebregat paquet de Celtes, va mirar distretament cap a la clientela i es va fixar en la parella de hippies de can Fanga sense poder imaginar què passaria al cap de vint anys repicats. Es va prendre el cafè d’un glop, va fer petar la llengua, encengué el cigarret i va fer un senyal d’adéu a l’amo Rendé.

Jaume Cabré, Les veus del Pamano (Barcelona: Proa, 2005)