El sandvitx —invenció d’un lord d’aquest nom— ha estat el filaberquí que ha començat a foradar el mur de les tradicions gastronòmiques. Ha avesat els barcelonins a menjar a peu dret, al carrer, al teatre, a qualsevol hora i en qualsevol circumstància, infringint una colla de regles que els nostres avis tenien per sagrades. Potser per això aquells primers sandvitxos ens varen fer tanta il·lusió; tenien en el fons del fons un regust de fruita prohibida.

Carles Soldevila, Del llum de gas al llum elèctric. Memòries d’infància i joventut (Barcelona: Empúries, 2002 [1951]), pàg. 109

El sandvitx, badall o entrepà, consisteix bàsicament en una certa quantitat de tall (sigui carn, formatge, peix, truita o qualsevol altre queviure) col·locat entre dues llesques de pa o meitats de panet. Es fàcil deduir que un invent tan senzill deu ser tan antic com el mateix pa. El nom —sandvitx— és més tardà.

Quim Monzó, «Defensa del sandvitx», dins Hotel Intercontinental (Barcelona: Quaderns Crema, 1991)