La tornada al lloc d’origen també sol amoïnar els pares. Voldrien saber quan s’ha de fer i com. No se’ls ha de forçar. Abans que res han de sentir la seguretat que els nous pares no els fallaran mai. Cadascú tindrà el seu moment o potser no li arribarà mai. Jo no me’n vaig sentir capaç fins als vint-i-set anys, d’altres en sentiran la necessitat molt abans, va com va. La meva germana Fàtima, per exemple, fins ara no ha volgut sentir a parlar de tornar a l’Índia. El dolor de pensar que t’han abandonat és molt profund, no s’assimila fàcilment.

Asha Miró, La filla del Ganges. La història d’una adopció (Barcelona: La Magrana, 2003)

Generalment parlant, la gent considera que els metges que té a prop, els de la localitat (de capçalera), són mediocres. Va com va: de vegades ho són, altres no tant. En canvi, quan van a veure un metge de fora o s’han de fer una operació a Girona o a Barcelona, estan convençuts que han caigut, indefectiblement, a les mans del millor metge del món. Ho creuen i ho proclamen. Quantes vegades ho he hagut de sentir! Els metges desconeguts i llunyans tenen aquest prestigi, en certa manera apriorísticament concedit.

Josep Pla, Notes disperses (Barcelona: Destino, 1969)