—Va, no t’amoïnis, Juli. El que passa, i no t’enfadis, és que t’ho has pres massa al peu de la lletra, això d’apuntar-ho tot. Mira, al final del matí passes a demanar l’informe a cada secció i ja està. No cal que hi vagis cada cinc minuts.
   —I la resta del matí, què faig? —remugà en Juli.
   En Tanet rumià una mica.
   —Saps què? —digué, al cap d’un moment—. Farem un tauler d’anuncis i tu pots encarregar-te de posar-hi les noves més interessants.

Sebastià Sorribas, El zoo d’en Pitus (Barcelona: La Galera, 1966)

Llavors sento que es torna a obrir la porta de l’ascensor i en surt un home xop de dalt a baix tot remugant que se li ha trencat el paraigua d’un cop de vent i que n’està fart de tants dies de pluja, que necessita veure el sol. Jo suposo que deu ser el doblador de l’altre protagonista, el marit infidel de la Saara, i m’adono que m’acaba de fer exactament el mateix que jo li he fet al pobre conserge, i em quedo un moment sense paraules però després de seguida li dic que a Finlàndia encara hi veuen menys el sol que nosaltres. Un cop ja ho he dit em sento estúpida perquè és la frase que diria qualsevol i jo no vull ser qualsevol perquè vull ser com a mínim una mica més original que qualsevol. Però a ell sembla que li fa gràcia el meu comentari, o potser és prou intel·ligent per riure’s de si mateix i llavors m’estén la mà i és quan em diu:
   —Sóc l’arquitecte, tu deus ser la meva dona.

Laia Fàbregas, Dies de cel groc (Badalona: Ara Llibres, 2013)