Quan jo tornava els plats a la cuina, l’aixecava amb dos dits i me’l menjava, el greix vull dir, que sempre m’ha agradat aquell gust tan intens, més que la magra, i a més m’han ensenyat que no s’ha de fer malbé res. Els de ciutat són fets diferent, són una mica melindros en això del menjar i de seguida els sembla que són els grans senyorassos. Només que treballin darrere d’un taulell, ja se’ls puja la fumeta al cap del nas. Això ho explicaven els oncles i jo pla que m’ho creia de cap a cap, però m’agradava que els cosins de Barcelona pugessin cada any, perquè era una alegria veure com omplien la casa i s’abraçaven als oncles tot eixugant alguna llàgrima i repetien: aquesta noia cada cop se us fa més maca; i quins cabells més ondulats i bonics que té! A Pallarès no es diu «noia» ni «maca»; aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l’agafa a la seva manera encara que serveixi per a la mateixa cosa.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)