—Tots heu vist el que ha passat —va dir amb veu dolça—. Doncs bé, quina lliçó en trauríeu? Què heu après?
   Es va fer un silenci.
   —Que si m’agarre el Ferrandis —va saltar un— rebré una bona castanya.
   No va riure ningú; la impressió era encara massa fresca.
   —Però qui rep pitjor? —es va fregar la galta—. El que colpeja o el que és colpejat? La víctima o l’agressor? —el van mirar una seixantena de cares buides—. No m’enteneu? És molt fàcil. Demà al matí, qui sentirà més mal, qui tindrà el cos més encongit?

Alfred Bosch, Inquisitio (Barcelona: Columna, 2006)

Quan vaig arribar al pis, [carregada amb les veces,] cansada que no podia més, em vaig haver d’aturar i tot davant de les balances dibuixades a la paret, que quan estava cansada era on se m’acabava l’alè. Vaig clavar un parell de castanyes al nen sense raó, i va plorar, i la nena, quan el va veure plorar, també es va posar a plorar, i ja érem tres, perquè jo també em vaig posar a plorar i els coloms parrupejaven i quan va arribar en Quimet ens va trobar amb la cara rajant llàgrimes i va dir que només li faltava aquesta.
   —Tot el dematí encerant i tapant forats de corc i arribo a casa i en comptes de trobar-hi la pau i l’alegria, trobo plors i drama. I el més calent a l’aigüera.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant (Alzira: Bromera, 1997 [1962]), pàg. 175