«A mi quan m’agradava l’ofici és quan anàvem en l’haca i el carro», diu el Poeta. «Jo li posava a l’egua un collar de campanetes i tring triquitring triquitring, només girar el cantó les dones ja em sentien, no calia ni que tocara la corneta, i baixaven a la porta a donar-me els poals. Ai aquell temps, aquell temps!, de totes me’n sabia el nom, i més d’una i més de tres em tenien robat el cor, eren com roses fresques del matí, les casadetes joves sobretot, que el marit se n’havia anat ja a treballar, i més d’una i més de tres em cridaven des del balcó, femater que hui estic molt cansada ¿no podria pujar a buscar el poal?, i jo sí que pujava sí!, ai aquell temps, aquell temps!, que de tot això ja fa més de trenta anys!»

Joan F. Mira, Els treballs perduts (València: Tres i Quatre, 1989), pàg. 168

Quan determinat comportament incorrecte i repetitiu d’algú li pot ocasionar conseqüències negatives per a la seua salut o per a la seua economia, se li diu: «Et passarà com a l’haqueta del senyor retor, que quan s’havia acostumat a no menjar, es va morir».

Eugeni S. Reig, Valencià en perill d’extinció, 2a edició (2005)