Quan no havia d’anar a treballar, el retenia al llit, més que no pas l’ensonyament o la mandra, la por de començar un altre dia. Despert, però aclucant els ulls cada vegada que s’acostava soroll de passos, sentia el fressejar de l’Adela i de la seva mare i el rondineig del cunyat demanant alguna cosa.

Pere Calders, L’ombra de l’atzavara (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1964]), pàg. 34

    No se la podia treure del cap i no hi havia moment del dia que els seus pensaments no estiguessin centrats en la Càndia.
   —Ei, vailet! Que dorms? —un dels obrers el va fer sortir de l’ensonyament—. Porta el cabàs, que un s’hi va morir esperant!
   Llavors va ser conscient que tenia el cap molt lluny.

Núria Esponellà, Rere els murs (Barcelona: Columna, 2009)