Les sensacions que es tenen de petit no es tenen mai més de gran. M’agradaria tornar a sentir com quan era petita: amb tot el cos i sense cap dubte. Com dormir en una cabana que has fet amb el teu millor amic dalt d’un desmai. Com abraçar-te a un arbre. Els desmais són els meus arbres preferits, m’agrada el seu nom en anglès: arbres ploraners. Tinc tantes ganes de tornar-me a enamorar, de tornar a fer una feina que em faci vibrar.

Iolanda Batallé, La memòria de les formigues (Badalona: Ara Llibres, 2009)

No hi ha res com els xiprers per fer sensació de fossar. Ja ho deia l’oncle Nicanor, el dels versos, ara difunt: «¿Què faríem els poetes, Caietana, amb cementiris sense xiprers?». Fins i tot a mi, que no tinc gaire tirada a la poesia, quan sento el cerç entre les branques, cregui’m, se’m posa la pell de gallina,m’entra un no sé què. ¿Per què fa aquesta cara, jove? ¿Quin arbre hi hauria posat, vostè? Pensi tant com vulgui, els altres li semblaran frívols. No m’imagino un cementiri amb figueres, magraners o pollancres; a tot estirar, per una força major i a tall provisional, transigiria amb els desmais.

Jesús Moncada, Calaveres atònites (Barcelona: Labutxaca, 2009 [2000])