Tot està viu, gent, electrons,
rius, puigs i cel, i el savi diu
que d’on no n’hi ha no en pot rajar.
Jo dic que raja i doncs que n’hi ha.
Ell diu que calli el nom del niu:
és que no en té, no es toca fons,
i de mel en raja, germà,
la rosa s’obre a tot arreu,
l’abriga tot, la vida en beu,
som dos, sóc un, no som ningú
i un de tots dos resulta que es diu tu.
Qui s’atreveixi i vol, aquest ja ho veu.

Enric Casasses, Començament dels començaments i ocasió de les ocasions (Barcelona: Edicions 62, 2007), pàg. 105

Els vailets reien, es posaven l’índex al front i deien:
   —Ets ben boja, Joana! Leri, leri!
   —Estàs tocadeta! Te’n falta una bona bullida!
   I corrien a contar-ho als grans. La Salut se’n dolia:
   —Per què ho dius, això, Joana?
   Jo feia l’orni. La Raurella ni em mirava. Un dia exclamà, només:
   —Deixeu-la dir. Tant n’hi ha i bon pes! D’allà on no n’hi ha, no en raja. De petita va tenir una malaltia al cap i d’ençà d’aquells dies no toca ni quarts ni hores, aquesta.

Emili Teixidor, «La meva germana és ben boja», dins Sic transit Glòria Swanson (Barcelona: Edicions 62, 1988)