Era cert que moltes infelices no tenien més que l’espai just per descansar els seus ossos. Algunes, fins i tot, no podien estirar les cames en jeure. Altres dormien capiculades per aprofitar millor el terreny. I fins i tot algunes mares feien dormir les criatures damunt dels farcells. Però de tot això nosaltres no en teníem la culpa i, si haguéssim cedit el mig metre que ens sobrava mentre dormíem, només hauria servit perquè ens duguessin una altra persona a la barraca.

Otília Castellví, De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi (Barcelona: Quaderns Crema, 2003), pàg. 109

   —I els llibres, on són?
   —A dalt; n’hi ha una pila, tu veuràs si són bons. Però de primer visitem una altra biblioteca que hi ha aquí baix. Veuràs quins llibres!
   En veure la meva sorpresa, ell esclafí el riure. Vam avançar per un passadís estret, humit, obert en la roca, com una mina, i vam arribar al celler, de sostre de volta, al fons del qual hi havia una mena de capelleta, o nínxol, ple d’ampolles ajagudes capiculades contra el mur.
   —Què et sembla aquesta llibreria? No t’hi passaries uns quants dies estudiant?

Joan Puig i Ferreter, Camins de França (Badalona: Proa, 1934)