Es pensaven que ho feia per gallejar, per pinxo, quan la veritat era que vaig assumir la tasca —perquè ho és, i feixuga— a fi de dignificar el moment, tan colpidor, dels adeus i atallar el desori que sempre s’hi produïa: tots volien passar alhora, a empentes i rodolons, a expressar el condol, igual que si es migressin per aviar el difunt al cementiri al més aviat possible. Em costà imposar-me, donar a entendre al personal amb el meu exemple que allò no es podia fer de qualsevol manera i que jo era la persona imprescindible per a posar ordre en aquell batibull.

Jesús Moncada, «Els delfins», dins El Cafè de la Granota (1985)

Potser el Lluís Font s’havia enamorat de veritat de la seva cunyada i havia decidit desempallegar-se de la seva dona, de la qual a més sospitava que li feia el salt amb un pintor. Ens havia dit que «nosaltres no ens divorciem així com així», i potser tenia raó. Potser li era més fàcil desfer-se de la seva dona que aviar-la, esperar un temps prudent de dol i casar-se després discretament amb la germana.

Teresa Solana, Un crim imperfecte (Barcelona: Edicions 62, 2006), pàg. 202