—Crec que us convindria acceptar…
   —He dit que no, Poncet, i quan dic que no és que no, i ja n’hem parlat prou. Lamento que hàgiu perdut la nit, senyor…
   Però el Misteriós Viatger ja s’havia aixecat i deia:
   —Penseu-vos-hi, Roger. Montcarrà pot representar la vostra fortuna. Demà tornaré per si heu mudat d’opinió.
   I se’n va anar, tan sigil·lós com havia arribat.

Jaume Fuster, L’Illa de les Tres Taronges (Barcelona: Planeta, 1983)

No fa pas gaires dies que el senyor C. em deia amb una càndida vehemència:
   —Sí, sí, no li ho podria pas negar. Amb aquesta guerra hem guanyat quartets… I no diria mai què vaig dir a la meva senyora… Doncs li vaig dir: «Emília, hem de posar un vàter.» «Pensa-t’hi bé, Artur, pensa-t’hi bé…», digué la meva esposa. Vaig trobar que era un excés de prudència. Va ser joc de poques taules: vaig cridar el lampista, i el vàter fou instal·lat en un no res. Ja comprendrà que les coses no podien continuar d’aquella manera, ni un dia més. Ara és una altra cosa, comprèn?

Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)