Aviat va arribar el soroll: l’enrenou de les bromes era tan fragorós i seguit, que ja no es podia distingir la remor de la pedra de l’espetec dels trons.
   —I vostè que en sap tant, no la podria trencar aquesta pedregada? —va reptar el pastor.
   —Aviat està dit, això! —s’empipà el rector—. Vosaltres de seguida ho teniu arreglat! Veieu una broma amb mal aspecte i, correu-hi tots!, acudiu al capellà perquè us la tragui del davant!
   —Que no esteu bé amb Déu, potser? —va preguntar el Jepo, sense embuts.
   —Jo estic bé amb Déu i amb el dimoni! —va dir el capellà.

Pep Coll, Muntanyes Maleïdes (Barcelona: Empúries, 2002 [1993]), pàg. 223

A punta de calor, havent dinat, fèiem tots migdiada. El pare i la tieta dintre del mas, que s’hi estava més fresc, i nosaltres a fora, ajagudes a la roca que hi havia a l’ombra de la cisterna, queixant-nos de les cervicals. Les cigales cantaven a tot drap, els núvols passaven inflats com cotons, i el cel era d’un blau metàl·lic que feria la retina. La Joana alçava la canya i deia: Ara punxaré aquesta broma i començarà a ploure. Perquè si plovia, tornàvem a casa i podíem passar la tarda mirant la tele, o fent els deures com les xiquetes normals. No sé si és per això que m’agraden tant, els dies de pluja.

Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera (Barcelona: La Magrana, 2011), pàg. 65