Jo collia maduixes a la vora del camí del Grèvol, ha fet mentre espolsava amb mi els llençols del llit i em feia recordar el temps en què feinejàvem juntes a casa, a l’altra casa, a la meva d’abans, i fins i tot m’hauria caigut una llàgrima si no fos que el que explicava la Roser era tan absorbent i tan sorprenent i tan terrible que no podia concentrar-me en els meus pensaments enyoradissos. Recordes que la mare ens hi enviava al juny fins que no en quedava ni una, i que primer hi enviava l’Hereu amb nosaltres, però l’Hereu no veia el color vermell i no en caçava ni una, i nosaltres ens rèiem d’ell…

Blanca Busquets, La nevada del cucut (Barcelona: Rosa dels Vents, 2010)

Sap que per anar endavant de tant en tant cal mirar enrere, agafar forces d’allò que hem estat i som, i seguir, seguir. No és ben bé nostàlgia, és consciència de ser, és la mateixa condició humana. No som només animals presentistes. El nostre present fugisser sempre és la suma inestable de passat i futur, de records i il·lusions. Bé, potser sí que ho és una mica, de nostàlgica i enyoradissa, la Sílvia. Però al capdavall, ¿no són les persones que viuen amb intensitat cada moment, que gaudeixen i assaboreixen el que fan i el que senten, les que més motius tenen per recordar?

Ignasi Aragay, pròleg a Rellotges de sol, de Sílvia Soler (Barcelona: Columna, 2017)