Definició
Conjunt de branques d’un arbre, brancada, brancam.
El brancatge era tan dens que amb prou feines podíem veure el cel.
Etimologia
De branca, d’origen incert, però probablement preromà, d’un indoeuropeu arcaic wranka, ‘extremitat de quadrúpede’, que degué passar a significar translatíciament ramificacions dels arbres.
Usos
Sóc la branca més vella
«Vellesa», dins Jardí vivent (Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2010), reproduït a Paraula encesa (Barcelona: Viena, 2012)
que resta en aquest arbre
que ara llueix l’esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l’han cobert de flaire
l’amor de tantes flors.
Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m’abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada,
sentiré enyorament.
Tema de la setmana
Mots i versos de Joana Raspall amb motiu del seu centenari.