Definició
Conjunt de branques d’un arbre, brancatge.
Etimologia
De branca, d’origen incert, però probablement preromà, d’un indoeuropeu arcaic wranka, ‘extremitat de quadrúpede’, que degué passar a significar translatíciament ramificacions dels arbres.
Usos
Els records, tot de sobte, ressonen
«Giorgione», dins el recull Trànsit (València: Alfons el Magnànim, 1992)
com passos irregulars en una nau buida.
Un desig antic li revé. Un arbre
sembla néixer-li a dins,
i sent estendre el seu poderós brancam
més enllà d’ell mateix:
cossos, pells joves, llavis…
Engrunes d’amor
que els ocells del temps
picotegen.
Tema de la setmana
Mots arboris