Els records, tot de sobte, ressonen
com passos irregulars en una nau buida.
Un desig antic li revé. Un arbre
sembla néixer-li a dins,
i sent estendre el seu poderós brancam
més enllà d’ell mateix:
cossos, pells joves, llavis…
Engrunes d’amor
que els ocells del temps
                                            picotegen.

Antoni Clapés, «Giorgione», dins el recull Trànsit (València: Alfons el Magnànim, 1992)

Començà a tallar branques d’un parell de metres. En va fer una pila. També tallà herba, una mena de falgueres que creixien allí mateix, gegantines. En uns quants viatges ho transportà tot dalt. Allí ho distribuí sobre el brancam. La plataforma que feien les branques d’una manera natural millorà molt amb aquella aportació. Podien ajeure’s tots dos, sense que ningú que anés per sota els pogués veure. I també era impossible que els veiessin de dalt, ja que el fullam de l’arbre els cobria de mirades indiscretes.

Joaquim Carbó, La casa sota la sorra (1966)