Els diumenges, acomplint una litúrgia personal, un curs d’educació permanent en la solitud, no despenj el telèfon. Cada vegada que sona comporta un instant de vacil·lació mentre repica i quan s’atura sempre sobrevé l’aprensió de sentir-se postergat per aquella oportunitat excepcional que la trucada t’oferia (i si despenges tot és tan banal i enutjós).

Valentí Puig, Bosc endins (Barcelona: Quaderns Crema, 1982), pàg. 130

L’Ester despenjà el telèfon però es va quedar amb l’auricular a la mà, com si no tingués prou forces per marcar o com si s’hagués oblidat de sobte del número o hagués recordat alguna altra cosa més important, alguna cosa que l’allunyés mentalment de l’aparell i la trucada, com si l’hagués il·luminada de cop i volta una intuïció o una revelació o un atac de lucidesa sobre algun assumpte aliè i remot que res tingués a veure amb la línia telefònica. Es va apropar l’auricular a l’orella però li faltà decisió per dur els dits a les tecles.

M. Mercè Cuartiella, Germans, gairebé bessons (Figueres: Brau, 2012)