Algunes expressions estan tan interioritzades que no ens adonem que són anacròniques. És el que succeeix amb estirar la cadena ara que només queden cadenes per estirar en pisos de renda antiga i en bars que no es remodelen des dels anys setanta. Encara que no hi hagi cap cadena i que el que fem sigui pitjar un botó o una palanca, continuem dient-ne estirar la cadena, igual com diem que s’han fos els ploms tot i que fa anys que aquestes andròmines van ser eliminades de les nostres vides, o pengem el telèfon quan ni tan sols els baby boomers tenim records d’haver-ne penjat mai cap, que és el que fan els protagonistes de les pel·lícules del cinema mut quan han d’allargar la mà fins a deixar reposar l’auricular en una palanca situada més amunt del seu cap.
   Però no cal que ens amoïnem: també és vintage —o pitjor— dir que el sol ha sortit o que s’ha post. La llengua va tan lenta que ni tan sols ha assumit l’heliocentrisme.

Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020), pàg. 104

El Pavel i jo hem tingut una discussió a mitja nit perquè li he cridat que fes el favor d’estirar la cadena i ell m’ha cridat que no li agradava que li cridés.

Sheila Heti, Diaris alfabètics (Barcelona: Angle, 2025), versió de Maria Bosom, pàg. 64