Definició
Conjunt de branques d’un arbre, brancada, brancam.
El brancatge era tan dens que amb prou feines podÃem veure el cel.
Etimologia
De branca, d’origen incert, però probablement preromà , d’un indoeuropeu arcaic wranka, ‘extremitat de quadrúpede’, que degué passar a significar translatÃciament ramificacions dels arbres.
Usos
Sóc la branca més vella
«Vellesa», dins Jardà vivent (Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2010), reproduït a Paraula encesa (Barcelona: Viena, 2012)
que resta en aquest arbre
que ara llueix l’esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l’han cobert de flaire
l’amor de tantes flors.
Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m’abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada,
sentiré enyorament.
Tema de la setmana
Mots i versos de Joana Raspall amb motiu del seu centenari.Â