brancatge m

Definició

Conjunt de branques d’un arbre, brancada, brancam.

El brancatge era tan dens que amb prou feines podíem veure el cel.

Etimologia

De branca, d’origen incert, però probablement preromà, d’un indoeuropeu arcaic wranka, ‘extremitat de quadrúpede’, que degué passar a significar translatíciament ramificacions dels arbres.

Usos

  • Sóc la branca més vella
    que resta en aquest arbre
    que ara llueix l’esplèndid
    brancatge vigorós.
    Passant, les primaveres
    hi han fet riques brotades,
    i l’han cobert de flaire
    l’amor de tantes flors.
    Per la mateixa rel
    em sento sostinguda;
    en la mateixa saba
    hi trobo nodriment.
    Quan la destral m’abati,
    caduca, improductiva,
    jo, lluny de la brancada,
    sentiré enyorament.

    «Vellesa», dins Jardí vivent (Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2010), reproduït a Paraula encesa (Barcelona: Viena, 2012)

Tema de la setmana

Mots i versos de Joana Raspall amb motiu del seu centenari

Enllaços

Temes i etiquetes

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

menaraconseguir