L’oceà va emportar tots els meus amics d’aquell temps cap a illes llunyanes i desconegudes. Gràcies a internet, les xarxes de vells amics, uns quants lligams s’han reconstituït. Trobades decebedores i melangioses. No es pot fer res contra els tancs i els soldats del temps. La vida no és un castell arruïnat que un arquitecte pot reconstruir. No… És un desert ple de cadàvers, un parc clàssic amb els arbres més vells arrencats. L’amistat que ha sobreviscut a tants desastres és una falsa fidelitat. No és un amic perdut que retrobem sinó una altra persona simpàtica amb qui vam veure, antany, la mateixa pel·lícula mig esfumada.

Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa (Barcelona: L’Avenç, 2009), pàg. 154

El 1934, el demògraf, sociòleg i teòric feixista italià Corrado Gini va enviar una missió d’estudi a Lituània i a Polònia per tal d’estudiar els orígens d’una població, els caraïtes, i determinar el lligam que aquests podien tenir amb els jueus. L’origen exacte dels caraïtes és incert o, en tot cas, sotmès a dues hipòtesis no contradictòries: podrien ser els descendents de poblacions hebrees que havien passat per Turquia o de poblacions turques convertides al judaisme. En qualsevol cas, els caraïtes de Lituània, tan lluny del mar Negre, encara avui parlen una llengua derivada directament del turc.

Joan-Lluís Lluís, «El caraïta, la llengua que va salvar jueus», dins A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena, 2011), pàg. 107