Joan Llorenç, derrotat, no volgué insistir més. Estava segur que tard o d’hora començaria la guerra contra els senyors. S’aixecà del seient, acotà la testa sobre els muscles i, silenciós, isqué de la sala. Darrere d’ell s’escoltava el clam dels conjurats cridant amb entusiasme: «Visca la Germania!»

Josep Lozano, Crim de Germania (València: Tres i Quatre, 1980)

La característica essencial de la màgia és el secret. Per això adopta també el nom d’ocultisme, per allò que té d’amagat. Si la màgia no fos secreta no seria màgia, i per aquesta raó hom sent una instintiva malfiança a les preteses divulgacions de llurs secrets en congressos i col·loquis. Sigui com sigui, els historiadors de la màgia han remarcat el nostre país pel fet que el monjo francès Gerbert hagués estudiat a Ripoll i esdevingut papa l’any mil (l’any de la fi del món) amb el nom de Silvestre II essent alquimista i posseïdor d’una esgarrifosa testa artificial que parlava amb veu cavernosa per les estances de palau.

Joan Perucho, Teoria de Catalunya (Barcelona: Edicions 62, 1985)