L’endemà a la tarda, mentre em passejava per la ciutat vella [de Perpinyà], els altaveus públics van donar la nova que el front de Normandia havia estat trencat i que les tropes aliades havien ocupat Rennes, capital de la Bretanya. La nerviositat dels alemanys era visible i el dia 22 d’agost al matí esdevingueren públics els preparatius dels alemanys que se n’anaven. […] S’obrien dos nous capítols. Un nou capítol de la història d’Europa i un nou capítol de la meva vida. No cal dir que, aquest segon capítol, de moment era el que a mi més em preocupava; em plantejava el problema de la vida material a partir d’aquell moment. «Primum vivere.»

, Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret (Barcelona: Quaderns Crema, 2007 [1974]), pàg. 498

Potser per comprendre bé l’abast d’aquesta setmana d’estudis catalans [Prada de Conflent, abril del 1947] cal recordar que, en tot exili, el primer problema que es posa a l’exiliat és el de sobreviure —el primum vivere—, i que aquest encara s’havia aguditzat a França a causa de la Segona Guerra Mundial. Per tant, poder-se reunir durant vuit dies per parlar i discutir dels problemes col·lectius d’ordre ideològic, significava ja un petit respir en el nostre negre horitzó.

Josep Palau i Fabre, El monstre i altres escrits autobiogràfics (Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2008), pàg. 234