Sobre la pèrdua accelerada de les referències col·lectives pròpia de la gran crisi valenciana del barroc, la desfeta manu militari del XVIII va implicar —molt més del que s’esdevingué a Catalunya o a Mallorca— el trencament de la valencianitat, és a dir, dels lligams interns que definien la nostra societat com a societat diferenciada. L’abolició de les institucions públiques, però també del dret, fins i tot del dret privat, l’acció punitiva de la corona i de l’església contra la llengua del país (fet que limità decisivament el seu rol com a vehicle de cohesió comunitària), van desballestar i inclús anorrear civilment la cohesió de la societat valenciana en vespres de la formació dels estats nació contemporanis.

Alfons Cucó, Quin espai nacional, quin espai polític? (València: Publicacions de la Universitat de València, 2001), pàg. 11

Finalment, ens va rebre el senyor ministre, José Barrionuevo, després conegut per altres afers també relacionats amb el poder de qui té el poder, i vam parlar del cas que ens ocupava. El cas era, ja aleshores, la recepció de TV3 al País Valencià, a través dels repetidors d’Acció Cultural. Una qüestió d’Estat, segons semblava, i segons les informacions que el ministre havia rebut de Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana. El resultat de la conversa, en forma de resposta i de decisió ministerial, va ser la presència de la Guàrdia Civil al repetidor de Castelló, i el tancament manu militari de les modestes instal·lacions.

Joan F. Mira, «Una vella obsessió, una mala olor» (Avui, 12 de març del 2011)