Si girem la vista enrere, apareix la successiva fila dels amics i coneguts que han passat avall i caigueren a la vora del camí. L’espectacle és depriment, però contribueix a reforçar la pròpia importància, l’excel·lent idea que tenim de nosaltres mateixos. La desaparició dels altres reforça el propi egoisme. Ens tornem presentistes. Descobrim les coses concretes, i això fa que aquest sigui el període de la vida humana menys ensopit. Al moment en què tot el que us rodeja us parla de la fugacitat de tot, apareix el gust saborós, concret, de la vida. D’aquí sorgeix una certa avidesa en l’aprofitament.

Josep Pla, «La felicitat», dins Humor, candor… (Barcelona: Destino, 1973)

El que se sol anomenar la vida espiritual és presentista, i, com que el temps està format de successius moments presents, així es passen els anys, els segles, els mil·lennis, sense saber positivament res.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (Barcelona: Destino, 1974), pàg. 266