Una tarda plugissera, fart de l’alegria de la multitud, dels aparadors insolents, vaig passejar pel Baix Vernet, el barri de la meua infància. El meu avi tenia una casa al carrer de les vinyes. Vaig entrar al jardí, que ocupa la petita plaça a la cantonada dels carrers Bataille i Richepin. Sota els plàtans sinistres, els baladres, la coalició dels bancs verds se congestionava en el vent. Un ca plorava en un balcó de ferro forjat. Vaig girar al carrer dels pescaires. La perruqueria sense clients, com antany… La vella casa amb tant de caràcter. Em fascinava quan era nin.

Joan-Daniel Bezsonoff, Les lletres d’amor no serveixen de res (Perpinyà: Trabucaire, 1997)

Quantes paraules lasses
em venen a la ment
en aquest dia plugisser d’abril
que l’aire és com un núvol que es deixata
o una flor que s’esflora.
A dins un vel de pluja
tot estrena vestit.
La terra humida i cara
em desfibra i em puny.
Si els teus ulls són negrosos i enfangats
com un infern,
el meu dolor és fresc
com un torrent.

Vincenzo Cardarelli, «Abril», dins A la deriva (Barcelona: Edicions 62, 1982), traducció de Miquel Desclot