—Saps que m’estàs portant cap a casa meva? —Ho vaig dir més que res per trencar el silenci, que ja durava quatre quilòmetres i mig.
   —Apa. Que no ets de Barcelona?
   —No. Hi visc. Però sóc de Feixes de tota la vida.
   —Ostres.
   Encara vuit-cents metres de silenci.
   —Ves quines coses.
   Li vaig pessigar la galta, cosa que va provocar un canvi brusc de carril.
   —Dona, tampoc no és cap desgràcia no ser de Barcelona.
   —Déu n’hi do. Ha de ser dur.
   —Se sol superar amb èxit.

Jaume Cabré, L’ombra de l’eunuc (Barcelona: Proa, 1996)

Toni, convençut que estaven sols a la platja, tocava els pits de la meva noia, reconec que amb delicadesa, fregant-los amb el palmell de la mà fins a aconseguir posar-li la pell de gallina. De sobte, sense cap consideració, li va pessigar el mugró que més despuntava i ella, en lloc de clavar-li un cop de puny precís, com hauria fet jo amb molt de gust, es va girar i li va fer un petó llarg als llavis.

Ada Castells, Mirada (Barcelona: Empúries, 2001)