Hi ha una frase, entre els convocats, que es repeteix a desdir. I aquesta és «anem fent». La frase més apreciada en aquestes ocasions. Anar fent és una manera de constatar que encara ets viu, que no has afluixat en res, que encara ets dins el tren, que no t’has aturat. És una frase sortosament curta, que no exigeix gaires explicacions. Ningú no demana més ampliacions, més detalls, i ningú no se sent obligat a matisar aquest anar fent. És una frase que suggereix complicitats, insinua que tu també vas fent, com ell; si no, no hi fóres, allí, amb la croqueta en una mà i la copa de cava a l’altra.

Montserrat Roig, «Anem fent» (Avui, 10 de març del 1991), reproduït a Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992), pàg. 223