La deessa dels llacs té molts noms. Un d’ells és Nerthus, la fecunda. Per això em va plantar una llavor que continua latent, sense acabar d’engendrar res, només esperant. I cada any, quan arriba el setembre, corro cap al llac i m’hi capbusso, faig braçades fins al campanar, acabo retut i torno a la riba. En aquest moment, quan en surto tremolant com un poll, em trobo l’Otthild amb dues amigues del casal, la Nixie i la Tilda. Em passen una tovallola i m’abriguen amb dos barnussos. Tenien un mòbil a punt, m’expliquen, i l’ambulància pendent. Em renyen, que als vuitanta-dos anys no es poden fer aquestes baboiades, home.

«L’última braçada», dins Els caus secrets, a cura de Sebastià Bennasar (Palma: Moll, 2013), pàg. 266