El protagonista de L’església del mar, Arnau Estanyol, fou en un moment de la seva vida un bastaix de capçana, també coneguts com a macips de ribera, que eren els encarregats de transportar les mercaderies del port i d’altres indrets. Foren ells els qui portaren sobre les seves espatlles les pedres de Montjuïc amb les quals es construí l’església, finançada pels comerciants i prohoms del llavors Quarter de Mar, una zona que al segle XIV visqué un moment de creixement gràcies a la puixança del comerç marítim i a la ubicació a la zona de molts comerciants, mercats i també senyors.

Catalina Serra, «La catedral dels bastaixos» (El País [Quadern, ed. de Barcelona], 9 de novembre del 2006)

Arribats a lloc, van ficar-se en el que restava de l’antiga masia, van encendre llanternes elèctriques i van baixar per la rampa fosca. Allà el jutge va ordenar a uns macips joves de l’Ajuntament de la Pobla que desenrunessin el terra de la cambreta. Els nois van començar a retirar-ne uns quants rocs feixucs i quatre cabassos de terra i, de seguida, s’hi van fer visibles algunes parts dels cadàvers que hi havia, mal enterrats. Acabada la neteja, n’eren tres, tres homes. El jutge, fent el cor fort per tal de dissimular l’angúnia que li produïa la descoberta, va indicar al secretari que els assignés un número de l’u al tres i que prengués nota dels detalls de cadascun.

Joan Rendé, Ballaven el black bottom (Barcelona: Proa, 2020)