Quan la discriminació ja ha fet tot el forat que podia fer, una hom es fixa en els detalls. I com a detall, el fet de pronunciar «seni» em sembla una manera refinada de menysteniment: és aquest paternalisme de qui «et vol bé» i t’ho diu així, rotllo còmplice perquè l’entenguis, però a la seua manera: tampoc no ens passem amb les concessions. I perquè els entenguis a la seua manera rebreguen el teu petit idioma, en fan una boleta i l’utilitzen per cridar-te l’atenció: ei, pel teu bé, tingues «seni», fes bondat; una doble, triple humiliació. A la meua època, «seny» era la paraula amb què les àvies et prevenien perquè no et deixessis entabanar pel primer borinot que et regalava les orelles amb promeses vanes. Em sembla que no cal dir res més.

Marta Rojals, «Seni», dins No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra Llibres, 2015), pàg. 214